Una proposta d’estrategia sobiranista pacifista i democràtica guanyadora existeix. La planteja Jordi Galves en un dels seus magnífics artícles, “Voleu una estratègia?”, publicat a www.elnacional.cat

Voleu una estratègia, a la catalana, per deixar Espanya? A la catalana vol dir sense morts, sense sang, sense trencar ni una paperera, sense perdre més diners dels que ja perdem amb aquest Estat depredador que es nega a dialogar amb nosaltres, que ens ignora i ens menysprea. Doncs tenim una arma secreta, temible, una possibilitat real d’aturar Espanya sense fer cap vaga general indefinida, sense tallar autopistes ni bloquejar ports ni aeroports. La tenim a l’abast i no li hem donat el formidable valor que té. No hem vist que és una arma carregada de futur. Si a Espanya rebutgen qualsevol mena de diàleg, si fan com si no existíssim perquè pensen que nosaltres els necessitem i ells no ens necessiten a nosaltres per a res, fem-los tastar la seva pròpia medicina. Fem-nos valer. Deia Voltaire que Catalunya “al capdavall, pot prescindir de l’univers sencer però els seus veïns no poden prescindir-ne” —La Catalogne, enfin, peut se passer de l’univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d’elle—. Comprovem avui si encara aquestes paraules del nostre gran admirador continuen essent vàlides. Fem un gran exercici col·lectiu de no col·laboració amb l’enemic, a la manera de Gandhi, fem un exercici col·lectiu d’afirmació nacional per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som dignes de la independència, que la llibertat ens pertany i que som els autèntics propietaris de casa nostra.

Hauríem de negar-nos a entendre la llengua espanyola de la mateixa manera que alguns es neguen a entendre el català

Suposo que ja heu endevinat el que proposo, no és cap disbarat. D’entrada és tan ridícul i tan senzill de fer com quan Gandhi va demanar a l’Índia sencera que es posés a fer sal per desencadenar un boicot al monopoli de l’Estat sobre la sal. Avui és un esdeveniment històric conegut com la Marxa de la sal, una forma de desobediència cívica que va fer trontollar l’imperi britànic, un imperi cruel que tenia presos polítics i que es burlava dels indis, als que considerava atrapats i impotents davant el seu ampli domini militar. Les presons es van omplir de 60.000 “lladres de la sal”, inclòs el Mahatma, de ciutadans indis que recollien la seva pròpia sal desafiant una autoritat britànica completament desconcertada. Podríem intentar de reivindicar la nostra pròpia sal, la sal de la nostra terra, la nostra llengua maltractada. No n’hi hauria prou amb parlar només català, com s’ha fet i continuen fent alguns activistes del nostre idioma. Caldria anar un pas més enllà, rotund i determinat. Hauríem de negar-nos a entendre la llengua espanyola de la mateixa manera que alguns es neguen a entendre el català. Si ells ho poden fer també ho podem fer nosaltres. Immediatament tota l’economia se’n ressentiria, seria impossible l’intercanvi de productes sense parlar català. Seria veritat, per primera vegada, que no es pot parlar amb nosaltres, seria veritat que ens tanquem al diàleg. Perquè naturalment es negaran a parlar català, són massa orgullosos. Les relacions interpersonals quedaran de cop i volta bloquejades, de cop i volta veurem qui necessita més de l’altre, si ells de nosaltres o nosaltres d’ells. En una societat de la informació, de la comunicació constant i sistemàtica, el desconcert seria enorme, l’economia espanyola implosionaria perquè es faria de cop i volta el silenci informatiu. Els nois i les noies que festegen haurien de valorar què té més valor per a ells, si mantenir el seu amor, si passar-se al català o romandre en silenci. Les amistats, les relacions de tota mena quedarien qüestionades. I recordem una cosa, segons l’article 3 de la Constitució Espanyola, tot súbdit espanyol està obligat a conèixer la llengua castellana o espanyola. Però enlloc no diu que estiguem obligats a fer-la servir. Enlloc no diu que l’hàgim d’entendre. Si fóssim capaços de fer un acte de desobediència tan insòlit l’efecte seria devastador. Perquè si ens obliguessin per la força a entendre l’espanyol és que el surrealisme juga a favor nostre i Espanya ha perdut definitivament la partida.