Josep Gil i Ribas (1928) (en la foto), un dels sacerdots i teòlegs més significatius de l’Església a la Catalunya contemporània, escriu a la revista “El Pregó” (número 565), l’article “El futur arquebisbe de Tarragona, metropolità i primat”. Segueix un ampli resum d’aquest text.
1. CASOS DE PEDOFILIA. L’arquebisbe Jaume Pujol i Balcells acaba de presentar a la Santa Seu la seva dimissió. Quin arquebisbe tindrem, a continuació? ¿Quin arquebisbe voldria, i crec que puc dir voldríem? Tinc la sensació que la Santa Seu no resoldrà d’avui per demà la incògnita; i millor que sigui així, ja que, si no, podria semblar un càstig atesos els casos de pedofília protagonitzats, o així ho sembla, per clergues nostrats en els darrers anys.
2. DRET A L’AUTODETERMINACIÓ. Jo voldria un arquebisbe cristià, i potser ja n’hi hauria prou, perquè un arquebisbe cristià seria un home que estima els seus clergues i tot el Poble de Déu, i que estima el país, Catalunya, que és la pàtria comuna dels seus diocesans, dels nascuts aquí i dels qui han vingut a viure-hi; i estimar Catalunya hauria de ser la millor manera d’estimar el món, i el “món modern”, cosa que vol dir reconèixer els seus valors, que són molts, i solidaritzar-se amb les múltiples perifèries que ens rodegen, i no pas amb un universalisme propi dels que no volen ser d’enlloc. Estimar Catalunya vol dir reconèixer que el dret a l’autodeterminació, que forma part dels drets fonamentals dels pobles, especialment dels pobles i nacions que no són estat, pertany també a Catalunya.
3. UN ARQUEBISBE SENSE POR A ROMA. Voldria un arquebisbe valent, coratjós, que no tingués por a res ni a ningú. Evidentment, que no tingués por a Roma. Capaç de trencar motllos i el menys clerical possible. Un arquebisbe capaç d’avançar en la direcció d’una Església cada vegada més laical; és a dir, que sàpiga ser en el món no com una institució superior (m’esgarrifen els aristòcrates de l’esperit), sinó simplement centrada a servir les persones i els valors d’aquest món. Una Església ex-cèntrica.
4. UN ARQUEBISBE ARRELAT. Voldria un arquebisbe que arrelés profundament en el passat i en el present de la Tàrraco venerable i, per tant, un autèntic metropolità, un home intel·ligent i assenyat, que acceptés sense rebaixes ni concessions fàcils els reptes del nostre temps, tant dins com fora de l’Església. Un home sensible, sembrador i collidor de bellesa, que n’hi ha molta i sovint molt amagada; un home encara jove, si més no d’esperit. Voldria un arquebisbe que cregués i que practiqués la sinodalitat que, en el nostre cas, Catalunya, s’hauria de concretar en la “regió eclesiàstica”, és a dir, en la summa de les dues províncies eclesiàstiques, la de Tarragona i la de Barcelona; una sinodalitat que, en la nostra Església local, donés primacia a la categoria de Poble de Déu, en el qual tots som iguals.
5. UN BISBE ESCOLLIT DEMOCRÀTICAMENT. Voldria un bisbe que fes de mestre en la fe i que reforcés, per damunt de tot, la meva fe en un sol Déu i Pare i en el meu Senyor Jesucrist, una fe que m’assegurés la llibertat de fill de Déu, que em correspon. La figura del bisbe local encara és vist massa com un representant del Papa (que és el bisbe de Roma, i prou) i com un membre la Conferència episcopal espanyola, i no com un pastor que hauria de ser escollit democràticament pels membres de la diòcesi. Un bisbe diocesà és el cap i pastor de la seva Església, que viu en comunió real amb la resta de bisbes de tota l’Església Catòlica, estesa d’orient a occident, i especialment amb el bisbe de Roma (…) Cada bisbe ha de com-patir els problemes de l’Església universal. Cada bisbe hauria de promoure els canvis necessaris perquè aquesta reflectís millor l’Evangeli de Jesús. (Penso, per exemple, en la llei del celibat i en l’exclusió de les dones al ministeri ordenat).