El dictador Francisco Franco, creador del lúgubre Valle de los Caidos on està enterrat, no es ni serà mai declarat sant (canonitzat) per l’Església Catòlica. Ningú s’imagina que Adolf Hitler i Benito Mussolini siguin sants.

1. LA VALL DE LA MORT fou una creació del militar dictador “para perpetuar la memòria de los caídos de nuestra gloriosa Cruzada”, segons el decret (1 abril 1940) amb la signatura de “Francisco Franco”. Aquest escenari, segons el decret franquista, ha de ser “lugar perenne de peregrinación, en que lo grandioso de la naturaleza ponga un digno marco al campo en que reposan los héroes y mártires de la Cruzada”.

2. NEOFRANQUISTES I GRUPS FEIXISTES encara fan avui “peregrinaciones nacionales” al Valle de los Caídos per homenatjar al dictador. Una peregrinació té un significat religiós. Peregrinar a la tomba del dictador es blasfem. Franco no pot ser objecte de peregrinació com ho son els llocs vinculats a Jesús de Natzaret, Francesc d’Assis, Ignasi de Loiola, o la Verge Maria amb les advocacions de Lourdes, Fàtima, Montserrat o el Pilar…

3. AQUESTA DEIFICACIÓ IDOLÀTRICA fa que Franco accepti que la guerra derivada del cop d’estat militar sigui qualificada de “cruzada”. Una cruzada contra comunistes, republicans, catalanistes, maçons, protestants, catòlics contraris al franquisme. Només cinc bisbes, en coherència a la fe cristiana, es negaren a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco i la seva “cruzada”. Aquests cinc bons bisbes son  Francesc Vidal i Barraquer (cardenal de Tarragona) que va tenir que exiliar-se; Juan Torres Ribas (bisbe confinat a Menorca);  Pedro Segura Sáenz (cardenal exiliat a Roma); Javier Irastorza Loinaz (bisbe basc d’Orihuela-Alicante), exiliat a Gran Bretanya; Mateo Mugica Urrestarazu (bisbe de Vitoria) que fou expulsat d’Espanya per ordre de la Junta de Defensa Nacional per haver protestat per assassinat de 14 sacerdots bascos a mans de feixistes.

4. FRANCO ES VA PRESENTAR COM “CAUDILLO de España por la gracia de Dios” que es el lema de les monedes des del 1948. Una altra vegada empra el nom de Déu en va i el posava al servei dels seus interessos i de la repressió. Després Franco va rebre, en els anys cinquanta, el suport d’entitats confessionals com l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP), i els tecnòcrates de l’Opus Dei. El suport d’aquests grups al franquisme contrastava amb l’actuació clandestina de grups cristians, inclosos bisbes i sacerdots, contra la dictadura.

5. AQUESTS ELEMENTS, LA REPRESSIÓ, el nacional catolicisme del règim i altres factors fan impossible una hipotètica canonització del dictador Franco. La canonització és l’acte pel qual l’Església catòlica  declara que un difunt ha viscut una vida de santedat. L’Església no declararà mai que el creador del Valle de los Caidos es sant.

6. EL NACIONAL CATOLICISME és contrari al cristianisme. Consisteix en una aliança interessada entre el poder polític i la jerarquia eclesiàstica per imposar una ideologia política i religiosa a la ciutadania. “Una mentalitat cristiana imposada per decret, en connivència amb el poder, va fer en una altra època molt de mal al nostre continent (…) La separació entre poder polític i fe cristiana és un element essencial del recorregut de -Crist”, escriu Gabriel Magalhaes en un llibre preciós: “Ser a casa. Reflexions sobre el cristianisme a l’Europa del segle XXI).