ETA, GAL, terrorisme… Demanar perdó i perdonar és difícil, profundament humà i radicalment cristià.

1. El periodista Lluís Foix escriu a www.foixblog.com l’article titulat “El relato no puede escribirlo ETA”. Aquest és el darrer paràgraf: “Bienvenida la petición de perdón, aunque no sea para todas las víctimas. Es un gran paso. Pero los que mataron a tantos no pueden pasar a la historia como héroes. ETA ha sido derrotada pero no aceptará su fracaso. Su versión de la tragedia no debería prevalecer”.

2. Foix te raó. Però el seu text és incomplert. ETA demana perdó. A la seva manera. Altres no demanen perdó. Els GAL, per exemple. Els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) foren agrupacions parapolicials que practicaren el terrorisme d’estat o guerra bruta contra el terrorisme etarra. Estigueren actius entre 1983 i 1987, durant els primers governs de Felipe González. Cometeren més de trenta accions terroristes. Mataren o feriren unes seixanta persones. Precedents del GAL foren, entre altres, la Triple A i BVE (Batallón Vasco Español).

3. Sí, demanar perdó i perdonar és difícil. A vegades, molt difícil. El que vol ser bon cristià posa en els seus llavis i en el seu cor aquestes paraules que Jesús de Natzaret dirigeix a Déu: “Perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen”. Benet XVI/Joseph Ratzinger comenta: ”Amb aquesta petició el Senyor ens diu: l’ofensa només és pot superar mitjançant el perdó, no a través de la venjança. Déu és un Déu que perdona perquè estima a les seves criatures. Però el perdó només pot penetrar, només pot ser efectiu, en qui alhora perdona”.