Sacerdots de Catalunya clamen per l’alliberament  dels presos polítics preventius, segons consta en l’editorial del número de març de “El bon pastor”, revista dels preveres de les diòcesis catalanes.

1. El mensual analitza el darrer comunicat de l’episcopat català sobre la situació política. Els bisbes afirmen: “Pel que fa a la presó preventiva d’alguns antics membres del govern i d’alguns dirigents d’organitzacions socials, sense entrar en debats jurídics, demanem una reflexió serena sobre aquest fet, en vistes a propiciar el clima de diàleg que tant necessitem i en la qual no es deixin de considerar les circumstàncies personals dels afectats. El tema de les quatre persones empresonades sense judici en dues presons dels voltants de Madrid  no és exclusivament judicial. Té connotacions polítiques, socials i personals”.

2. Els bisbes demanen una reflexió al respecte. I la revista sacerdotal ho fa així: “El diàleg és una necessitat. La llei, sense diàleg, es pot convertir en una arbitrarietat. Els cinc mesos transcorreguts i la conjuntura actual (un nou govern català) fan encara més urgent l’entrada d’una dinàmica nova, que comenci per gestos de bona voluntat com ara l’alliberament dels quatre presos preventius. Dialogar no és rebaixar-se sinó construir junts, no és esperar que l’altre s’humiliï sinó trobar-se en una perspectiva comuna”.  

3. En el mateix número de la revista hi ha un article, ”Lament  i denuncia”, en que defensa la sobirania de Catalunya amb arguments de la doctrina social de l’Església i en que critica que els polítics catalans estiguin en presó preventiva sense haver estat processats, ni jutjats, ni sentenciats.

4. L’article explica sobre la sobirania: “’El subjecte de l’autoritat política és el poble, considerat en la seva totalitat com a detentor de la sobirania. El poble, en diverses formes, transfereix l’exercici de la seva sobirania a aquelles que elegeix lliurement com als seus representants, però conserva la facultat de fer-la valer en el control de l’actuació dels governants i també en la seva substitució, si aquests no compleixen de manera satisfactòria les seves funcions’ (Compendi Doctrina Social de l’Església, n. 395).  Però de moment aquells i aquelles que el poble elegeix lliurement, no poden exercir la seva facultat perquè s’obstaculitza d’alguna manera (des d’on no correspon) l’exercici de la seva tasca”.

5. Sobre la segona qüestió, l’article explica: “La sobirania del nostre poble rep una ofensiva continuada per part de l’estructura de l’Estat que s’ha auto constituït com a àrbitre que posa constantment pals a la roda perquè la voluntat de la nació catalana expressi plenament la decisió popular. Això sí, un àrbitre de naturalesa jurídica, que pren una aparença de neutralitat; però és això, aparença. Qui acaba arbitrant són les pròpies estructures de l’Estat. Cada vegada més distant, cada vegada més hostil… Quanta injustícia vestida de presó preventiva! Quanta exigència de submissió absolut! Quanta imposició impròpia! Quants gestos d’hostilitat envers qualsevol expressió de sobirania! Fem sentir almenys: el lament i la denúncia”.