El Papa Francesc qualifica la presó preventiva de pena il·lícita oculta i afirma que  polítics venjatius i sense escrúpols pressionen als jutges per la seva aplicació.

1.El règim espanyol (institucions, executiu, legislatiu, fiscalia, polítics, partits, mitjans de comunicació) viola els principis cristians quan vol imposar-se amb repressió violenta i aplica la presó preventiva sense sentit humanitari.

2. El sobiranisme català guanya a les urnes amb número d’escons i vots. L’unionisme espanyol voli imposar-se amb repressió i amb la raó de la força. La hipotètica victòria espanyolista, de donar-se, no seria autèntica victòria. El Papa Francesc ho va dir el passat 4 de febrer a l’hora de l’Àngelus. Va afirmar: “Les victòries obtingudes amb violència són falses victòries”.

3. El règim espanyol practica la presó preventiva i l’allunyament de presos sense sentit humanitari i com a càstig venjatiu. Tot això en nom de la Constitució, diuen, “que nos hemos dado entre todos como no podia ser de otra manera”. Però una Constitució interpretada i aplicada sense humanitat està ferida de mort, no és respectable i viola els principis cristians. Sigui a Corea del Nord, a la Xina, a Turquia, o a Espanya.

4. El Papa Francesc, per motius humanitaris i esperit cristià, és radicalment contrari a la presó preventiva com la practicada pel règim espanyol,. Ho ha exposat a l’Associació Internacional de Dret Penal.  Segueixen afirmacions literals de Francesc…

– “La presó preventiva (quan de forma abusiva procura una bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fundada d’un delicte comès) constitueix una forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés”.

– “Hi ha el risc de no conservar ni tan sols la proporcionalitat de les penes, que històricament reflecteix l’escala de valors emparats per l’Estat. S’ha debilitat la concepció del dret penal com a ultima ratio, com a últim recurs a la sanció. S’ha afeblit també el debat sobre la substitució de la presó amb altres sancions penals alternatives. En aquest context, la missió dels juristes no pot ser una altra més que la de limitar i contenir tals tendències. És una tasca difícil, en temps en què molts jutges i agents del sistema penal han d’exercir el seu càrrec sota la pressió dels mitjans massius de comunicació, d’alguns polítics sense escrúpols i dels impulsos de venjança que creix en la societat. Aquests abusos es podran aturar únicament amb el ferm compromís de la comunitat internacional a reconèixer el primat del principi pro homine, el que vol dir de la dignitat de la persona humana sobre totes les coses”