El cop d’estat franquista del 23 de febrer del 1981, teòricament fracassat, vol imposar-se a Catalunya i ocupar-la encara que comporti la destrucció de la democràcia del règim espanyol.

1. Aquesta és una conclusió implícita del magnífic article “Trenta-set anys després” del periodista Francesc-Marc Àlvaro, col·laborador encara del diari espanyol “La Vanguardia”. El context està configurat per un sobiranisme català que guanya a les urnes i per un unionisme espanyol que vol imposar-se amb repressió. El darrer paràgraf de l’article d’Àlvaro està escrit amb una ironia implacable.

2. “El cop del 23-F no va triomfar. Com estaríem ara si Milans del Bosch, Armada, Tejero i els altres haguessin aconseguit el seu objectiu? Deixem volar la imaginació. Potser hi hauria presos polítics, potser les forces policials carregarien contra ciutadans pacífics i indefensos, potser s’aplicaria el delicte d’odi per frenar la crítica legítima als governants, potser es fabricarien proves falses contra adversaris polítics, potser s’intentaria eliminar l’ensenyament en català, potser n’hi hauria prou amb la ideologia per mantenir algú en presó provisional, potser se censurarien exposicions artístiques, potser l’autonomia seria controlada directament des de Madrid, potser els ultradretans gaudirien d’impunitat per amenaçar al carrer i a les xarxes socials, potser els grans mitjans de la capital espanyola repetirien la versió governamental sense contrastar-la, potser un cantant seria condemnat a tres anys i mig a la garjola, potser un llibre-reportatge seria segrestat per ordre judicial, potser un color seria prohibit i perseguit per les autoritats... Potser. Però no hem de preocupar-nos, el 23-F va acabar en res. I ja queda molt lluny”.