“Presons invisibles” és el títol d’un article breu que es publica al full dominical de la Parròquia de Sant Pere d’Octaviá de la ciutat de Sant Cugat del Vallès. Aquest es el text:

“Hi ha moltes presons, Senyor, i sé que això no t’agrada. N’hi ha de
conegudes amb barrots ferms i botxins que castiguen durament. I
d’altres on els botxins disfressats de persones elegants, fereixen
profundament sense deixar rastre. Algunes s’anomenen simplement “presó” i altres: cofurna, ciutat, fàbrica, ball, pensió o bé règim polític, sistema econòmic, societat anònima, contracte, llei, reglament. Però Senyor, no ets pas tu qui les has inventat. Tu ens has fet lliures d’estimar-te o de rebutjar-te. És l’home qui tanca en presons de pedra als que no pensen, no parlen o no actuen com ell. És l’home qui ha aixecat de mica en mica presons invisibles a còpia d’avarícia, d’orgull i d’egoisme. Senyor una part de la humanitat tanca l’altra a la presó”.

El text acaba amb unes paraules des de la perspectiva de Déu. “Fill meu no són pas les presons de pedra les que més m’inquieten. Són necessàries quan heu instaurat el desordre en el món. Quan hi reclouen els que no pensen com ells, Jo en sofreixo. Perquè insulten el meu propi pensament. Però l’ànima els resta lliure i no li poden impedir de pensar com vulgui. Però mira, les presons invisibles són les que més em fereixen perquè molts dels meus fills hi neixen, hi creixen i hi moren. Au fill, manifesta’t”. (“Pregàries” de Michel Quoist. 1960)