L’oposició del Papa Francesc a la presó prevista és radical. Ho va exposar a l’Associació Internacional de Dret Penal (23/10/ 2014). La seva crida té vigència. Sobretot en casos com la repressió del règim espanyol (institucions, executiu, legislatiu, fiscalia, polítics, media) contra el sobiranisme català democràtic i pacífic amb exiliats i presos polítics

1. Francesc ho deixa molt clar: “La presó preventiva -quan de forma abusiva procura una bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fundada d’un delicte comès- constitueix una forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés”.

2. El Papa ho argumenta a partir dels principis humanistes que han de guiar la interpretació i aplicació de la llei. “Cal desenvolupar una justícia que respecti la dignitat i els drets de la persona humana, sense discriminacions”.

3. Francesc apel·la a jutges, fiscals, polítics, periodistes, ciutadania. “Vivim en temps en què sectors de la política i la comunicació inciten a vegades a la violència i la venjança, pública i privada, contra els qui són responsables d’haver comès delictes i contra els que cau la sospita, fundada o no, de no haver complert la llei “.

4. El Papa afegeix unes paraules molt greus: “A vegades hi ha la tendència a construir deliberadament enemics: figures estereotipades, que concentren en si mateixes totes les característiques que la societat percep o interpreta com a perilloses. Els mecanismes de formació d’aquestes imatges són els mateixos que, al seu moment, van permetre l’expansió de les idees raciste “.

5. Francesc culmina el seu implacable anàlisi. “Hi ha el risc de no conservar ni tan sols la proporcionalitat de les penes, que històricament reflecteix l’escala de valors emparats per l’Estat. S’ha debilitat la concepció del dret penal com a ultima ratio, com a últim recurs a la sanció. S’ha afeblit també el debat sobre la substitució de la presó amb altres sancions penals alternatives. En aquest context, la missió dels juristes no pot ser una altra més que la de limitar i contenir tals tendències. És una tasca difícil, en temps en què molts jutges i agents del sistema penal han d’exercir el seu càrrec sota la pressió dels mitjans massius de comunicació, d’alguns polítics sense escrúpols i dels impulsos de venjança que creix en la societat. Aquests abusos es podran aturar únicament amb el ferm compromís de la comunitat internacional a reconèixer el primat del principi pro homine, el que vol dir de la dignitat de la persona humana sobre totes les coses”