“De Salms i de Judicis” és el títol d’una de les cartes que Oriol Junqueras ha enviat a la seva esposa des de la presó d’Estremera. Ha estat escrita algún dia, com indica ell mateix,de la Quarta setmana d’Advent de 2017. La reflexió de Jonqueras es publica a El Matí Digital (www.elmati.cat). Oriol Junqueras dedica la primera part del seu escrit a la càbala. Després ja es refereix a l’Antic i el Nou Testament.
1. L’Antic Testament es divideix en tres grans blocs: el Pentateuc, el Llibres profètics i els Escrits. Aquest tercer bloc comença amb els Salms, que constitueixen una mena d’interpel·lació directa al Senyor: parlen a Déu sense intermediació. Literalment (o, almenys, gairebé literalment) li parlen de tu a tu. És, potser, un dels moments més humans de l’Antic Testament, on la figura de Déu resulta més propera. Fins al punt que, quan llegeixes els Salms, et trobes retraient-li explícitament al Senyor les seves febleses.
2.Tal vegada per aquesta mateixa proximitat, en el Nou Testament els Salms són la part més citada de l’Antic Testament. En concret, a través dels seus evangelistes, Jesús cita els Salms unes 200 vegades. El doble de les cites que fa de tota la resta de l’Antic Testament. D’aquesta manera, els Salms constitueixen una de les ròtules fonamentals entre el judaisme i el cristianisme. Són tan importants que els cristians han tingut un especial interès a cristianitzar els Salms. I ho han fet per dues vies fonamentals: considerant que el salmista s’adreça a Jesús (i no directament al Pare), o bé interpretant que els salms són la veu de l’Església que s’uneix al Crist per adreçar-se al Pare.
3. I és així com cal interpretar que els primers cristians “titulessin” els Salms amb aquests dos encapçalaments: “Veu de l’Església a Crist” o “Veu de Crist al Pare”. El Salm quinzè de la Bíblia jueva (i catorzè del Saltiri cristià), titulat “L’hoste del Senyor”, descriu amb un “judici rigorós” el sentit de la justícia. De fet, aquest salm és la resposta a una pregunta no formulada explícitament; és la resposta a la pregunta: com ha de ser una persona per ser considerada justa davant dels ulls de Déu? En concret, el salmista diu així:
“Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?
Qui podrà viure a la muntanya sagrada?
El qui obra honradament
i practica la justícia,
diu la veritat tal com la pensa,
quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme,
ni carrega a ningú res infamant,
compten poc als seus ulls els descreguts,
honora i aprecia els fidels del Senyor;
no es desdiu de promeses oneroses,
no fia els seus diners a interès,
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així mai no caurà”.
4. Perquè, tal vegada, una de les maneres més intenses d’expressar la veritat cristiana en un judici rigorós és que “per l’Encarnació, el Senyor ha plantat la seva tenda entre els homes, (i) per la rectitud de vida, l’home planta la seva tenda prop del Senyor”. Una veritat que pot ser perfectament compartida pels no creients perquè, probablement, el més important no és que nosaltres escollim una vida de rectitud perquè estimem el Senyor (de fet, milions de persones fan el bé sense ser creients), sinó que Déu ens estima a nosaltres quan fem el bé (al marge de si creiem en Ell o no).
5. En altres paraules, Déu estima la nostra bondat (i també les nostres febleses) sense exigir-nos que nosaltres creguem en Ell. Entre d’altres raons, perquè, si no fós així, quim mèrit tindria la seva misericòrdia?. Espero que el “judici” expressat en aquesta pregunta sigui prou “recte” per ser encabit en el Din cabalístic