El brillant periodista radiofònic Jofre Llombart escriu un dels millors articles d’aquests dies sobre Jordi Pujol. El text és lúcid, implacable, desacomplexat, lliure.  El titula “Ara no toca” i és publica a un diari nacional català com és El Punt/Avui. L’autor no és deixa atrapar pel joc brut de la fiscalia afinada espanyola ni per les onades de ressentiment que vomiten alguns polítics i periodistes. “Ara no toca” denuncia la purga hipòcrita del pujolisme.

              Doncs no, no em penso sumar a la purga de pecats exprés, sovint de manera hipòcrita, que s’està fent del pujolisme. No parlo de la persona, sinó del polític. I més concretament del revisionisme fulminant de la seva obra. Molt senzill: no penso contribuir a l’anàlisi destructora del seu llegat polític fins que aquesta anàlisi no s’hagi netejat la pols de la palla. És a dir, fins que no s’admeti que el seu poder va anar bé a moltíssimes persones, també a aquells que ara el volen destrossar.

              Dit d’una altra manera més actualitzada: hi ha corredisses per saber si l’enfonsament personal, polític i moral de la família Pujol afecta l’independentisme. És cert que hi ha veus d’aquest independentisme que calibren l’escàndol en funció de si això suma o resta adeptes a la causa. Una mica com si la corrupció fos el menys important. D’acord. Però no és menys cert que bona part de l’unionisme està fent exactament el mateix però en sentit contrari. Els és igual esbrinar, fer net i procurar un retorn dels diners. En aquest cas, la corrupció també és el menys important. Convé que hi hagi una pluja fina d’informacions per poder laminar suports al moviment.

               És molt curiós l’intent de vincular la caiguda pòstuma de l’expresident (en vida política no va perdre cap elecció) amb una pèrdua de pes social de l’independentisme. Curiós perquè no sembla que Gürtel, Lezo o Púnica afectin la unitat d’Espanya ni el cas ERO, el socialisme. Curiós perquè el mateix dia que es va escriure la famosa carta de la mare superiora –desembre de 1995– Pujol estava negociant la seva investidura amb el PSC i el PP, no pas amb cap formació independentista. Curiós també és que només s’acusi de silenci còmplice una part de la societat catalana, la que curiosament ara és independentista. I és que els que ara diuen que tothom coneixia les maleses dels Pujol però que la societat no era prou valenta per esbombar-les eren dels més interessats al fet que això fos així. Normal: els hi anava, també, retenir el poder a la seva estimada Espanya.

(“Ara no toca” de Jofre Llombart, publicat a El Punt / Avui)