Les confessions religioses, inclosa la catòlica majoritària, tenen un compromís solidari en les lluites compartides que Òmnium Cultural transforma en campanya per enfortir el procés sobiranista català.

1.Tota aportació de gent i institucions és benvinguda. Tothom (creients, ateus, nascuts on sigui, de qualsevol ideologia democràtica) es benvingut. Ningú és exclòs. Lògica és la presència de cristians en el consell assessor de “Lluites compartides” com Arcadi Oliveres, Enric Canet, Jaume Botey, Jordi Porta, Rafael Hinojosa, Tica Font, Viqui Molins.

2. La jerarquia i les bases de l’Església, malgrat contradiccions i deficiències, ofereixen un destacat full de serveis des de fa segles i durant el convuls segle XX. Dependències eclesials han acollit persones i grups que han participat en la lluita clandestina a favor de la democràcia i contra la dictadura franquista. Dependències de l’abadia de Montserrat, Caputxins de Sarrià, nombroses parròquies com les de Sant Agustí, Maria Mitjancera, Sant Medi. Són llocs on s’han celebrat trobades reivindicatives i de protesta contra la repressió i la pena de mort, i reunions de partits i sindicats (Convergència, Comissions Obreres, Assemblea de Catalunya, Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, Tancada d’Intel·lectuals…).

3. L’Església ha intentat en la seva actuació i en els documents episcopals ser fidel tant al missatge alliberador i solidari de l’Evangeli de Jesús com a les aspiracions del poble de Catalunya. “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) és un text episcopal emblemàtic i vigent que, en sintonia amb la Doctrina Social de l’Església Catòlica, propugna i defensa els drets i les llibertats de les persones i dels pobles.

4. “Arrels” deixa constància de que l’Església defensa la llengua i la cultura catalanes, i vetlla per la cohesió del país. “Arrels” dona testimoni de l’acció eclesial respecte al fenomen immigratori: “L’extraordinari procés de creació de noves parròquies a les noves i conflictives barriades sorgides al voltant de les ciutats, especialment a l’àrea metropolitana, no solament ha estat un fet pastoral molt important sinó que, d’escreix, ha comportat un gran impuls social. Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana a les zones de més immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatge, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas”.