El discurs retrògrad i dependent de Miquel Iceta, ratificat com primer secretari del PSC/PSOE, tranquil·litza els poders fàctics de la “España azul” i la “España roja” malgrat que el lema del seu XIII congrés ha estat “Catalunya, temps de canvi”.
1. Decebedor i antiquat discurs de Miquel Iceta quan la Catalunya del segle XXI viu un procés sobiranista gràcies a la majoria existent al Parlament i a la seva multitudinària presència al carrer. Procés sobiranista democràtic i pacífic que viu un assetjament a la turca per part de la caverna política, institucional, judicial, econòmica i mediàtica. Discurs d’Iceta expressament espanyolista i dependent que dibuixa un PSC/PSOE convertint-se definitivament en un PSOE/PSC, malgrat algun episodi passatger que aparenment grinyola.
2. Discurs enganyador d’Iceta. Dir que Catalunya és nació però rebutjar el seu dret a la sobirania és un engany perquè, de fet, és negar que Catalunya és nació. Iceta treu del vell calaix de les andròmines un federalisme fantasmagòric que mai s’ha fet realitat en més de cent anys. Iceta recupera el bluf de que Espanya és una nació de nacions. Nominalisme buit de contingut. El ballarí Miquel Iceta, el decapitat Pedro Sánchez, la sultana Susana Díaz no tenen raó. Espanya no és una nació de nacions. Espanya és una nació. Catalunya és una nació. El ballarí, el decapitat i la sultana proposen una “España roja” identificada amb la “España azul” del PP i de la seva marca blanca del C’s. No volen reconèixer que una Espanya sobirana i una Catalunya sobirana poden tenir una relació més democràtica, més lliure, més solidària, més igualitària, més respectuosa, més moderna, més fraternal.
3. Iceta tranquil·litza els poders fàctics de l’Espanya “azul” i “roja”. El missatge d’Iceta i del PSOE/PSC és el discurs de la por. Por a les urnes. Por a que el poble expressi amb el seu vot quin present i quin futur vol pel país, pel poble, per la nació. Aquestes qüestions és resolen a les urnes i al Parlament de Catalunya a plena llum del dia. No es resolen en la foscor inhòspita dels despatxos de Ferraz, o de Génova, o de la Moncloa, o de la Zarzuela.