“Ahir vaig pujar al Tagamanent” (20 agost  2016) és el nou article que Jordi Pujol acaba de publicar en el seu web www.associacioserviol.cat Conclou: “Només demano que el que hi hagi de mal en tot això recaigui en mi i no en el país”.

               La meva relació amb la muntanya de Tagamanent és coneguda. L’explico en el pròleg del llibre “Construir Catalunya”. Ho transcric perquè recorda quin ha estat l’objectiu de la meva vida. I pot ajudar a entendre la meva commoció actual. Explicava ja l’any 1979 amb referència als inicis, molt primerencs, del que havia de ser el meu compromís polític i vital. I de la meva passió. I per tant explica el meu estat d’esperit, ahir, dalt del Tagamanent.

               Transcric. “Sempre ha glatit en el meu plantejament polític la idea que calia reconstruir, o construir Catalunya. És una vella idea, que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per a fer una simplificació falsa però entenedora, lligo amb una anècdota de fa molts anys, de cap allà el 1940 o el 1941. De quan un meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies; esbatanades les finestres i les portes, amb els porticons arrencats i les ventalles esbotzades; esberlada l’era; enfonsat el sostre de les corts; i un aire de trist abandonament dominant-ho tot. A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i de destrucció que el Tagamanent els produïa i que per altra banda ells devien dur dintre seu. Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això. Abans no haurem pogut reconstruir el país”.

               És una anècdota que només té importància per una cosa: perquè de la meva infantesa és de les que recordo més i més viva. Perquè al llarg dels anys no m’ha abandonat, perquè és una escena – el marc de l’església, els dos homes, la runa del presbiteri al fons – que se m’ha fet present molts cops, sobretot quan anava a fer quelcom que em semblava que podia arribar a ser, petita o grossa, una contribució a la reconstrucció del país.  Serà o no serà contradictori; haurà estat més o menys eficaç; haurà estat més o menys comprès; però el meu programa, el meu programa com a home, el programa de la meva vida, és aquest que arrenca del portal del Tagamanent: construir Catalunya”.

               Ara, setanta anys més tard, crec poder dir que he fet tot el que he pogut i sabut per a fer realitat aquest projecte. Repeteixo: ha estat el meu projecte, la meva il·lusió, la meva raó de ser. Per tant, s’entén que la meva anada ahir al Tagamanent em produís un doble sentiment, positiu i negatiu. De joia per la feina feta i de tristesa. De joia i agraïment al conjunt del nostre poble que ha refet el país. Sobretot això. Però també de goig personal perquè a això hi vaig contribuir. Tal com sense ben bé adonar-me’n em vaig comprometre personalment aquell dia de fa tants anys assegut en el dintell de l’església destruïda del Tagamanent. Però també tristesa. Perquè trist és el meu estat d’ànim actual. Trist i preocupat pel mal que puc haver fet al meu país. I fins i tot al meu projecte personal. Que per més que diguin i per més que jo mateix em flagel·li té aspectes importants positius. M’atreveixo a dir que molt importants, i tinc dret a dir-ho. Però això no treu el llast que ara puc representar, i que jo mateix he mirat de contrarestar sol·licitant el meu ostracisme.

               O sia que la meva pujada ahir al Tagamanent va tenir aquests dos components: de joia i de compunció. De joia perquè per una persona com jo que ha viscut el procés de recuperació de Catalunya i que contemplant el territori des del Tagamanent pot posar noms i cognoms al que ha passat a la Plana de Vic i en el Vallès, i resseguir la vall entre el Montnegre i la Serra del Litoral i contemplar Montcada i Reixach i Santa Coloma, i veure com el Besòs voreja Barcelona, i que és capaç de donar noms i cognoms a tot això – noms i cognoms afortunadament ben diversos. De joia, per tot això. Que permet creure en el nostre futur com a poble.  Podríem dir que també de preocupació. Perquè ara hi ha molta hostilitat desfermada contra el nostre país. Però això té com a contrapartida la història de recuperació ara ja de moltes dècades. Catalunya té dret a l’autoestima i a la confiança. Això en l’ordre col·lectiu. En el meu ordre personal també em puc beneficiar d’aquesta autoestima a la qual col·lectivament tenim dret. Perquè en aquesta història positiva hi he participat. I no poc. No poc.

Però no puc alliberar-me d’un sentiment personal de culpa. Que no defujo. Només demano que el que hi hagi de mal en tot això recaigui en mi i no en el país.