El mestratge cristià, eclesial i cívic d’Antoni Deig (Navàs, 1926 / Manresa, 2003), que fou bisbe de Solsona, es manté vigent quan aquest 12 d’agost es compleixen 13 anys de la seva mort.

1. Un dels eixos clau de la tasca episcopal d‘Antoni Deig fou el que l’Església catòlica a Catalunya serà catalana o no serà. Alguns creients, teòlegs, descreguts, polítics i agnòstics poden sorprendre’s, fins i tot escandalitzar-se, d’aquesta afirmació. Però el bisbe Deig va fer les explicacions pertinents a “Qüestions de Vida Cristiana” (número 179; 1995).

2. Deig compara l’Església catalana i la Catalunya cristiana. Explica: “Encara que un dia el país arribés a prescindir de l’Església, l’Església no podrà prescindir mai del país, si no vol deixar de ser fidel a la seva missió. Per això, és més plausible dir, com ho ha fet un clergue barceloní, que ‘l’Església a Catalunya serà catalana o no serà’, que no pas la frase atribuïda al bisbe Torras i Bages ‘Catalunya serà cristiana o no serà’”.

3. L’altra gran argument de Deig es que la catalanitat es compatible amb la catolicitat i que ambdues dimensions deriven de l’encarnació que és una característica substancial del missatge cristià. Argumenta: “La catalanitat de l’Església no és pas cap opció conjuntural o estratègica, sinó que respon a una llei bàsica del cristianisme: la llei de l’encarnació. L’Església és catòlica, o sigui, universal, no perquè prescindeixi de tot, sinó perquè ho assumeix tot. No perquè sigui abstracta, sinó perquè és concreta i local. A Catalunya, l’Església ha de ser catalana i com més catalana sigui, més universal serà”.

4. Per tots aquests motius, el bisbe Deig va ser un ferm defensor de la necessitat de dotar l’Església a Catalunya d’estructures pròpies, arrelades al poble. Propugnava una Conferència Episcopal Catalana de la mateixa manera que l’Església a Espanya té la seva Conferència Episcopal Espanyola.