L’ofensiva del Govern d’Espanya contra les actuacions humanitàries del govern sobiranista de Catalunya és brutal. Ho fa amb l’arma de la seva Constitució i amb el silenci còmplice de les forces polítiques i mediàtiques espanyoles.

1. L’ofensiva espanyola va dirigida contra les actuacions que el Govern de Catalunya decideix fer a favor dels sectors més febles de la societat catalana i internacional. Els refugiats, els afectats per la pobresa energètica, els desnonaments.

2. Una Constitució com l’espanyola que impedeix la solidaritat amb les persones i els pobles és inhumana. També és anti catalana perquè aquesta Constitució, el Govern espanyol i el Tribunal Constitucional intenten que el Govern de Junts pel Si no pugui actuar a favor de la gent, especialment la més vulnerable, pel fet de que es un Govern català. Tot val contra el sobiranisme democràtic i pacífic, fins i tot impedir que la gent amb mes dificultats gaudeixi d’un mínim i legítim benestar.

3. Aquesta Constitució que impedeix l’exercici de la solidaritat és anticristiana perquè la solidaritat és un element substancial del missatge cristià. Jesús i el cristianisme són inconstitucionals a l’Estat espanyol.

4. Des d’un punt de vista cristià, un Govern que atempta contra la solidaritat no es legítim. El sacerdot i teòleg basc José Antonio Pagola ho explica en un llibret titulat “Jesús i el diner. Una lectura profètica de la crisi”. Heus aquí algunes de les seves idees: “Déu sosté també avui el clam dels qui pateixen i la indignació dels qui reclamen justícia (…) Déu no pot ser Pare de tots sense reclamar justícia per a aquells que són exclosos d’una vida digna (…) No s’ha de sacrificar la vida i la dignitat dels indefensos a cap poder polític, financer, econòmic o religiós (…) Jesús no pot experimentar Déu per sobre o al marge de la història humana del sofriment”

5. Pagola també explica a la llum de l’Evangeli: “Per a Jesús, el gran pecat contra el projecte de Déu consisteix sobretot a resistir-nos a prendre part en el sofriment dels altres tancant-nos en el nostre propi benestar (…) Allò que és decisiu és l’ajuda pràctica i solidària als qui pateixen. Allò que fem a gent famolenca, a immigrants indefensos, a malalts desvalguts, a empresonats oblidats per tothom, té un valor absolut, ho fem al mateix Déu, arriba fins al Misteri últim de la realitat que els creients anomenem Déu (…) El patiment de les víctimes deslegítima de soca-rel l’imperi del diner. I no tan sols això. Aquest sofriment injust posa en qüestió qualsevol política o ideologia”.