Sor Lucia Caram ha defensat a l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en relació a alguns comentaris crítics de que ha estat objecte. Però la discrepància és legítima en afers d’Església de la que la monja, l’arquebisbe i sectors crítics en formen part.

     Lucia Caram és una dona admirable per la seva fe i el seu testimoni cristià, pel seu compromís cívic, per la seva força mediàtica. Ella és un sòlid punt de referència en els àmbits socials i eclesials.

     En la defensa que sor Lucia fa de l’arquebisbe Omella en el seu article “Un pastor ¡como Dios manda!” hi ha, però, alguns aspectes criticables.

     És criticable que l’arquebisbe de Barcelona es mostri contrari a la creació d’una autèntica Conferència Episcopal Catalana amb l’argument de que ja existeix la Conferencia Episcopal Espanyola.

     També és criticable que Omella prediqui en espanyol a Catalunya quan, segons reconeix ell mateix, no ha tingut temps de preparar-se les homilies. El Papa Francesc, tan admirat per Omella i per Caram, ha explicat de manera pública que precisament una de les tasques principals dels sacerdots i dels bisbes és preparar-se molt bé les homilies per transmetre de la millor manera possible el missatge evangèlic al poble i a les cultures del segle XXI.

     I sobre l’origen català o no d’Omella a que es refereix l’argentina Lucia Caram cal plantejar adequadament la qüestió. El problema no és on neixen els bisbes que configuren un episcopat, en aquest cas l’episcopat català. De fet, és lògic considerar, des de les perspectives humana i eclesial, que, per exemple, l’episcopat italià, argentí, francès, espanyol i català estigui format respectivament per bisbes italians, argentins, francesos, espanyols i catalans. En definitiva, l’autèntica qüestió és que ser català no sigui obstacle per ser bisbe a Catalunya.

     (Article publicat a www.tribunacatalana.cat)