Quin silenci tan infinit, estimada Muriel, des d’aquell absurd accident al capvespre del dissabte, 30 de gener!

          Ets tan cordial i intel·ligent, Muriel, que acceptes amb paciència i el teu somriure dolç les paraules que els teus amics agnòstics i la pregària que el teus amics cristians expressen pensant en tu.

          “La pregària il·lumina els nostres ulls per saber veure als altres com els veu Déu, per estimar com estima Déu”. Són paraules del Papa Francesc abans del seu viatge a Mèxic i de l’aturada prèvia a l’Habana. Ah la Cuba revolucionària de la gent de la teva generació! La Cuba castrista convertida avui en escenari magnífic de la signatura de la declaració conjunta del Papa Francesc i del Patriarca Kiril de Moscú i de totes les Rusies.

          Quina conjunció político eclesial internacional! Un document d’aquestes característiques té en compte realitats nacionals com la catalana. El seu punt 18 estableix: “Les Esglésies cristianes estan cridades a defensar exigències de la justícia, del respecte a les tradicions nacionals i de la solidariat efectiva amb tots els que pateixen”.

          Defensar les exigències de la justícia, la solidaritat efectiva amb tots els que pateixen, el respecte dels drets nacionals, com els de Catalunya, formen part del teu indiscutible bagatge personal i polític. Per això, la gent t’estima. I tu t’has de sentir lliure, solidària, estimada i feliç. I la teva gent, també.

          Només quatre dies abans d’aquell maleit accident al carrer, el 26 de gener, vares escriure un tuit sobre Miquel Pujadó i les cançons franceses que tu, nascuda exiliada a Avinyò, tan estimes. Expressares un desig en aquest tuit: “Sigueu feliços”.

     També tu, Muriel, sigues feliç!.