1. El Vaticà rebutja les pressions d’Espanya que pretén que la Santa Seu és defineixi contra el procés sobiranista català. El Papa Francesc, en canvi, aprofita la seva visita a Cuba per defensar el dret dels pobles a la independència.

2. Les pressions espanyoles han estat realitzades pels ministres José Manuel García Margallo y Jorge Fernández Díaz i per l’embaixador Eduardo Gutiérrez Sáenz de Buruaga. També ha intervingut el cardenal Antonio Cañizares, ultranacionalista espanyolista.

3. La resposta vaticana, en canvi, consisteix en donar suport a la postura de l’episcopat català expressada en el seu comunicat del passat 7 de setembre. Els bisbes manifesten “el nostre respecte per la legítima diversitat d’opcions que se sotmetran a votació” i que “no correspon a l’Església proposar una opció concreta, però sí que defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles”. El sobiranisme o independentisme és una d’aquestes opcions legítimes. Els bisbes també reafirmen “la identitat nacional de Catalunya”, i “el nostre amor a la pàtria catalana”.

4. Aquesta declaració episcopal no es “un treball d’orfebreria” com escriu el diguem-ne “vaticanòleg” Enric Juliana. ¿Per què? Perquè els bisbes catalans ja tenen una doctrina treballada i consolidada. Aquesta declaració ratifica quasi literalment anteriors documents dels mateixos bisbes catalans: “Arrels cristianes de Catalunya” (1985), “Al servei del nostre poble” (2011), declaració sobre les eleccions al Parlament de Catalunya (2012)

5. El Papa Francesc, a més, es manté fidel a la Doctrina Social de l’Església Catòlica i torna a defensar el drets dels pobles a la sobirania o independència. S’hi refereix en el seu primer discurs a Cuba, pronunciat a l’aeroport José Martí, a La Habana. “Aquest viatge apostòlic –són paraules seves- coincideix amb el I centenari de la declaració de la Virgen de la Caridad del Cobre com patrona de Cuba. Foren els veterans de la Guerra de la Independència, moguts per sentiments de fe i patriotisme, els qui demanaren que la Verge fos la patrona de Cuba com nació lliure i sobirana”. Francesc fa pronunciar paraules similars el passat juliol en el seu viatge a Equador, Bolívia i Paraguai. Aquests països com el seu, Argentina, i molts altres varen independitzar-se d’Espanya. Algunes de les idees expressades llavors per Francesc són aquestes: “Els pobles del món volen ser artífex del seu propi destí (…) Cap poder fàctic o constituït té dret a privar els països pobres del ple exercici de la seva sobirania (…) La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència”.

6. Darrera acotació. El poderós Antonio Cánovas del Castillo, president del Govern espanyol, va afirmar el 1896 al Congrés de Diputats: “Cuba no serà nunca independiente”. Al cap de set anys, el 20 de maig del 1902, Cuba proclamava la seva independència. La profecia de Cánovas del Castillo va fracassar rotundament. Després, l’estelada catalana és va inspirar en l’estelada cubana.