1. Els demòcrates reconeixen al guanyador d’una contesa electoral. Josep Maria Bartomeu ha guanyat les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona. Qatar també ha guanyat.

2. Ara cal acatar a Qatar i el seu diner. La victòria de Bartomeu implica que el nom de Qatar continua a la part davantera de la samarreta blaugrana. Embrutant-la. Alguns mitjans periodístics amaguen la polèmica qatariana o li treuen importància. Són els mitjans que han avalat a Bartomeu o que li han donat suport indirecte criticant als seus oponents de forma despietada.

3. Aquests mitjans potser publicaran un dia algun editorial crític amb Qatar si així convé a interessos creats, salvant al president Bartomeu i a una manera determinada d’entendre el Barça. Però era ara quan havien de publicar-se cròniques i editorials sobre Qatar per oferir bona informació als socis del Barça i als lectors. Un exemple. “La Vanguardia” podia haver demanat una crònica al gran corresponsal al Pròxim Orient, Tomás Alcoverro, que assegura amb coneixement de causa que l’emirat de Qatar es acusat de promoure alguns dels conflictes de l’Orient Mitjà i de finançar el gihadisme. Segons Alcoverro, l’emirat està format per “donants privats que creuen en el projecte de l’Estat Islàmic i que contribueixen a la seva lluita”.

4. El nom de Qatar a la samarreta del Barça dona un finançament fort però obscur i sense rostre humà. A aquest afer poden aplicar-se unes paraules pronunciades aquests dies pel Papa Francesc en el seu viatge a Llatinoamèrica. Ha dit: “L’adoració de l’antic vedell d’or ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà (…) Els hi demano que no cedeixen a un model econòmic idolàtric que necessita sacrificar vides humanes en l’altar del diner i de la rendibilitat”.

5. Ara, però, algun candidat i periodistes no han parlat de terrorisme, ni de gihadisme, ni de diners, ni de la samarreta del Barça, ni de països on es vulneren els drets humans. D’aquest silenci en diuen moderació. Però no és moderació. És hipocresia periodística. És submissió al poder del diner idolàtric i inhumà. És dependència de Qatar. De qualsevol Qatar.