1. “Volem bisbes africans!” és un article catòlic de Daniel Arasa a “La Vanguardia” que vol ser alternativa crítica al igualment catòlic “Volem bisbes catalans”. De fet, però, el seu contingut té un tarannà nacionalcatòlic.
2. ”Un grup de persones discutien sobre el possible successor del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de l’arxidiòcesi de Barcelona” escriu Arasa que alhora confessa que “confio en qui nomenin des de les institucions superiors de l’Església”. Hi ha una postura eclesial contraria a la clerical d’Arasa. La postura eclesial propugna la participació i el debat de tots els qui formen part de l’Església sobre les més diverses qüestions, inclosa la del nomenament del bisbe de la pròpia diòcesi. La postura clerical ho deixa tot en mans de la clerecia i dels cardenals que conspiren en els despatxos vaticans.
3. Arasa al·ludeix a converses de gent en les que es parla més de la presumpta posició d’un hipotètic bisbe sobre el procés sobiranista català o de la permanència de Catalunya a Espanya que “de les qualitats personals o de l’experiència pastoral de cada possible candidat”. I ho lamenta. El que seria lamentable, però, es que un bisbe desconegués i visqués aliè tant a l’Evangeli com a la realitat social, econòmica, cultural, històrica, política, religiosa i eclesial de les dones i dels homes que configuren la seva diòcesi.
4. Daniel Arasa justifica el seu “Volem bisbes africans!” amb un argument utilitzat des d’Espanya: “Al marge de l’origen, la qüestió fonamental és que el bisbe, en paraules del Papa Francesc, ’faci olor d’ovella’ (…) Importa que sigui una persona molt santa i que atengui les persones per sobre d’altres consideracions”. Però Arasa i els que pensen com ell han d’admetre que un bisbe que ‘faci olor d’ovella’, que sigui molt sant i que atengui bé a les persones pot ser-ho a Barcelona i a qualsevol diòcesi catalana encara que hagi nascut a Catalunya. Ser català no és un càstig ni ha de ser cap impediment per ser un bon bisbe a Catalunya.
5. Arasa parla d’”alguna visita d’autoritats catalanes a Roma provant de forçar un determinat perfil en el nomenament” del successor de Martínez Sistach. Sorprèn, o potser ja no sorprèn a aquestes altures del seu article, que Arasa ignori o silencií les gestions i pressions realitzades pel Govern espanyol a la Santa Seu a través dels seus ministres, del ministeri d’Afers Exteriors i de la seva ambaixada. Gestions reconegudes fins i tot per l’ex president José Maria Aznar en les seves memòries.
6. Arasa elogia en aquest afer al cardenal Martínez Sistach per mantenir-se “molt en la línia del mateix Vaticà, tant del Papa Francesc com del seu predecessor, Benet XVI”. Però cal recordar a l’Arasa que aquesta línia està marcada per uns fets evidents que el contradiuen. A l’Argentina i a Alemanya no hi ha bisbes africans, ni filipins, ni canadencs, ni austríacs. Jorge Mario Bergoglio va ser arquebisbe en la seva ciutat natal, Buenos Aires. Joseph Ratzinger va ser arquebisbe de Munich en la seva Baviera natal. Si un argentí és bisbe a l’Argentina, un alemany a Alemanya, un espanyol a Espanya… per coherència, un català hauria de ser bisbe a Catalunya.
7. El darrer paràgraf de l’article d’Arasa diu: “No és a l’Església a qui correspon decidir o no sobre la independència de Catalunya, el federalisme o la continuïtat de l’statu quo, sinó als ciutadans, als creients i als no creients. I, legítimament, amb llibertat, entre els cristians catalans n’hi ha d’unes tendències i d’altres”. Però els episcopats espanyol i català mantenen dues tendències diferents en aquest assumpte. L’episcopat espanyol sosté que Espanya és l’única nació a l’estat i que la seva unitat és un bé moral a preservar. L’episcopat català sosté que Catalunya és una nació, que té tots els drets reconeguts en la Doctrina Social de l’Església, i que tota opció política és legítima sempre que es defensi de manera pacífica i democràtica.
8. La conclusió és que el clam “Volem bisbes catalans” és legítim des de les perspectives eclesial i cívica. Aquest clam va a favor de l’Església, de la seva llibertat, de la seva missió evangelitzadora i cívica en un poble, i comparteix les legítimes aspiracions d’aquest poble. Aquest clam no va contra ningú. Això sí, aquest clam s’oposa al nacionalcatolicisme polític, mediàtic i eclesiàstic espanyol que vol imposar els seus criteris i els seus bisbes al catolicisme existent a Catalunya. El Madrid polític, mediàtic i eclesiàstic vol fer creure que la situació de Catalunya i de l’Església a Catalunya és perversa i decadent. Volen fer creure que no hi ha cap català que pugui ser un bon bisbe a Barcelona i a Catalunya. Per tant, propugnen que la santa, catòlica, apostòlica i única Església espanyola imposi els seus criteris i els seus bisbes a l’Església catalana. Davant d’aquesta ofensiva, gens cristiana per altra banda, tan vàlid és el “Volem bisbes catalans” com el clam “Volem bisbes no imposats”.
(Article d’Oriol Domingo publicat a “El Pregó”)