1. Els mitjans de comunicació privats estan sotmesos al control polític. Lluís Foix ho escriu a “Aquelles xocolatades al Pati dels Tarongers”, article publicat a “Foixblog”. Aquesta afirmació planteja un molt interessant i delicat debat sobre l’ètica periodística. Sobretot tenint en compte que Foix és un periodista vinculat sempre i amb responsabilitats a “La Vanguardia”, ara com conseller de direcció, i és home de confiança personal de la família dels Godó.
2. “Aquelles xocolatades al Pati dels Tarongers” és un text molt crític i dur contra Jordi Pujol. Alguns lectors tindran la raonable sensació que aquest article i altres similars han estat escrits amb ressentiment, característica gens cristiana. Empra expressions despectives com “el patriarca de Catalunya”, “el Gran Padrí de Catalunya” (amb majúscula), “ramat pujolista”. Descriu a la gent que s’acostava a Pujol per felicitar-lo en el dia de Sant Jordi com “aquella multitud que frisava per tocar amb les mans el poder, l’únic poder, de Catalunya”. Afirmar que l’únic poder que llavors hi havia a Catalunya era el president Jordi Pujol es desconèixer la realitat, o tergiversar-la, o simplement mentir. El poder que en aquella època hi havia i ara hi ha a Catalunya es l’espanyol. Per això hi ha en marxa a la societat catalana un procés sobiranista català, legítim, democràtic i pacífic, alternatiu al sobiranisme espanyol.
3. Foix afirma: “El control polític sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, era molt elevat. Més o menys com avui”. Foix denuncia que en aquell passat es guardava un silenci còmplice i covard, però ¿Per què ara no trenca aquest silenci còmplice i covard actuals, quan Pujol està reclòs en un petit despatx? ¿Quins són els mitjans de comunicació privats actualment controlats políticament? ¿Controlats pel Govern espanyol? ¿Pel Govern català? ¿Per entitats financeres? ¿Pel Pont Aeri dels grans defraudadors i sobiranistes espanyols com Rodrigo Rato i Emilio Cuatrecasas? ¿Com s’exerceix aquest control? ¿Per la via de les subvencions? ¿Per la via de l’amenaça d’informes, falsos o no, procedents dels ministeris d’Hisenda i d’Interior?
4. Lluís Foix es refereix a aquella època de Pujol amb paraules com aquestes: “Aquí hi havia un oasi d’aigües igualment putrefactes, una fossa sèptica perfumada, un silenci clamorós per part de tothom”. Potser, o sense potser, avui també hi ha una fossa sèptica perfumada i un silenci clamorós mentre els mitjans de comunicació privat estan sota control polític i Jordi Pujol està reclòs sense cap poder en un petit despatx del seu pis de tota la vida. ¿Es així, Lluis Foix? ¿On queda l’ètica periodística en aquests mesos d’abril i maig de l’any 2015?