Podria ser un bon punt d’arrencada. Un dia de 1961. Un capellà jove, de no més de trenta anys i amb sensibilitat obrera, arriba al barri badaloní de Llefià amb la seva mare. El bisbe l’ha nomenat rector d’una parròquia creada fa pocs mesos. Allà, poc abans de l’esclat de la guerra, s’hi havia aixecat una església modesta, però va ser cremada durant el conflicte. Aquell 1961 s’intenta tornar a començar, en sincronia amb la multiplicació de les barraques que creixen al voltant de l’església. Les condicions no són bones per ningú. En un fogonet de petroli, que col·loquen al terra d’una habitació que els han deixat, la mare cuina per tots dos. Al cap d’unes setmanes, mentre treballa fent l’església, aixeca una paret, que servirà per habitar una mena de rectoria. Cada dia, a primera hora, hi hagi qui hagi, diu missa perquè els veïns sàpiguen que ha encès la flama de la catolicitat. Després ha d’anar a una font per carregar l’aigua que usaran a casa durant un parell de dies. És mossèn Joan Carrera, a qui Joaquim Ferrer i Francesc Teruel acaben de dedicar una biografia necessària que ha publicat l’editorial. 

          Al cap de poc temps de ser a Llefià, Carrera, desconcertat, meditava sobre els seus nous feligresos. “Són llauradors del camp i submergits en el proletariat urbà dels nostres suburbis. No tenen orgull i tampoc sentit de classe, no entenen fàcilment la lluita obrera, no s’encaren amb el capellà, sinó que li diuen a tot que sí”. L’apostolat de Carrera, que connectava amb les restes d’un sector de l’església catalana minoritzat, va possibilitar que aquell contingent immigratori que provenia del sud d’Espanya adquirís consciència de la injustícia social en la que vivia a l’hora que, sense haver de renegar dels seus orígens, descobria en la catalanitat una forma d’accés a una precària ciutadania. L’èxit de Carrera és haver-se convertit, com a resultat de la seva fe compromesa, en veritable ciment vital que va possibilitar la reconstrucció sòlida d’una societat esquerdada. El dia que aquell mossèn va arribar a Llefià podria ser un bon punt d’arrencada per explicar la història d’èxit més determinant de l’Espanya contemporània.

          (Article de Jordi Amat)