1. ”Al cap i a la fi, dubtar de Déu és una manera d’honrar-lo”. Ho afirma Pilar Rahola en l’article “Déus menors” dialogant amb el jesuïta José Ignacio González Faus que escriu l’article “Jesús el Natzarè”.

2. El cristià creu i dubta. Dubte personal i existencial, no sobre doctrines i abstraccions. Per això el creient cristià experimenta, com ho pot experimentar l’ateu, el silenci, l’eclipsi, l’absència de Déu, la nit fosca, el Divendres Sant i el crit de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” . L’evangelista Marc transcriu aquest clam tan profundament humà en l’arameu en que foren pronunciades aquestes paraules: “Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? (Marc 15, 34)

3. Degut a la seva fe que incorpora el dubte, la postura del cristià es de recerca constant. El cristià descobreix de manera raonable petjades de Déu en la condició humana, no s’inventa a Déu. L’escèptic nega aquestes petjades. ¿I si negar a Déu és el problema perquè aquesta negació neix de la solitud de l’ésser humà, de la por a la mort, i no de la raó? La persona escèptica emblemàtica és el deixeble Tomàs. Després de la mort de Jesús es nega a creure. El cardenal Walter Kasper ho comenta en el llibre “La misericòrdia. Clave del Evangelio y de la vida cristiana”, elogiat pel papa Francesc. Escriu: “La trobada (entre Jesús i Tomás) pot ser important precisament per aquells que avui estan turmentats pels dubtes. Doncs, en certa manera, tots som com aquest Tomàs l’incrèdul”

4. Però el diable, a diferència de Tomàs, no té dubtes El diable està convençut de l’existència de Déu. De la carta de Jaume (2, 14-19): “¿De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: ‘Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos’, però no els dóna allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: ‘Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe’. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen!”.

5. La fe en el Déu cristià està vinculat amb el comportament personal i social, amb l’estil de vida, amb viure segons l’esperit de Jesús. No té que veure amb dogmes, ni rituals, ni preceptes, ni mites. El criteri definitiu de la fe consta en l’episodi de les benaurances i en la paràbola del Judici final (Mateu 25, 34-36). Jesús explica aquests criteris: “Tenia fam i em donàreu de menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. Cap paraula sobre dogmes, rituals, preceptes o mites.