1. Espanya i el catolicisme no existien fa ni dos ni mil anys. La nació espanyola i la confessió catòlica no existien en aquell temps digui el que digui el sacerdot José Maria Gil Tamayo, secretari i portant veu de la Conferència Episcopal Espanyola (Foto).

2. Gil Tamayo afirma referint-se a Espanya que “la institució de l’Església catòlica porta quasi 2000 anys en aquest país”. Malgrat la bona voluntat de Gil Tamayo, aquesta afirmació reflecteix el mite d’una Espanya que és nació eterna i única i que nega l’existència de nacions com Catalunya. Aquest mite es transforma amb el pas del temps en un nacionalcatolicisme contrari al cristianisme i que encara perdura en l’Espanya constitucional.

3. El que existeix des de fa dos mil anys és el cristianisme. El catolicisme, no. L’Església cristiana adopta a Occident el nom de “catòlica” i l’Església cristiana adopta a Orient el nom d’”ortodoxa” quan a l’any 1054 és produeix el Gran Cisma d’Orient.

4. Espanya es configura més o menys com nació (però no com s’entén avui dia) l’any 1469 amb el matrimoni dels denominats Reis Catòlics. Catalunya es anterior. “El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies como la Generalitat, que fou creada en 1359 a les Corts de Cervera, i en un ordenament jurídic específic recollit, entre altres recopilacions, en les ‘Constitucions i altres drets de Catalunya” (Estatut d’autonomia del 1979).

5. L’Església catòlica catalana recull les dues realitats, eclesial i nacional, en el seu document que es titula “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) i no arrels catòliques. “Arrels” diu sobre l’Església a Catalunya: “La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta del bisbe Fructuós l’any 259 en són la primera dada documentada. En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l’Església ho són també del país naixent. La figura de l’abat Oliba (971-1046), bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l’esperit de tota una època”. El document de l’episcopat català deixa constància de que “les arrels greco-romanes i cristianes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica el nostre esperit col·lectiu”.