1. Polititzades travesses episcopals es publiquen periòdicament a “La Vanguardia” signades per Enric Juliana (veure la foto). S’han d’agafar amb pinces. Ara hi ha una altra travessa sobre el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach com arquebisbe de Barcelona.
2. L’autor col·loca les travesses a la secció de Política. Els seus protagonistes són cardenals que es mouen per despatxos i passadissos vaticans com una acció medieval d’intriga. Està interessat per una suposada tramoia política que hi pugui haver, oblida el transfons de l’Evangeli i ignora la gent. Ni una paraula sobre el poble, eclesial i cívic, en el nomenament dels seus bisbes.
3. Una de les característiques d’aquest tipus de relat episcopal és donar molts noms. Així s’incrementen les possibilitats d’encertar encara que per un encert es produeixen moltes errades. En el cas del relleu de Martinez Sistach es donen set noms com hipotètics substituts. Per ordre alfabètic: Antonio Cañizares, Juan José Omella, Salvador Pié, Jaume Pujol, Josep Àngel Saìz Meneses, Sebastià Taltavull, Joan-Enric Vives. S’ha produït ja una doble errada monumental. Cañizares ha anat a València, no a Barcelona, i Carlos Osoro ha anat a Madrid malgrat que el diari dels Godó especulava que hi aniria Ricardo Blázquez. Dos noms han desaparegut misteriosament en la segona travessa: Pujol i Sáiz Meneses. L’autor incorpora el nom de Pié sense tenir en compte que aquest sacerdot i teòleg complirà aviat 75 anys i hauria de presentar d’immediat la seva renuncia en cas que fos nomenat bisbe,
4. Aquestes polititzades travesses episcopals tenen altres característiques. Són presentades a tota plana com si fossin informació enlloc d’especulacions que, segons s’escriu, procedeixen d’unes anònimes “fonts eclesiàstiques consultades”. També es diu que tal o qual relleu es produirà abans de tal data. Per exemple, “el relleu sembla que es podria produir abans de les vacances d’estiu”. S’esgota l’estiu, el del 2014, i no passa res. Ara s’escriu que “el nomenament es podria produir durant la primavera que ve”. Home!, alguna vegada s’encertarà.
5. Un dels noms preconitzats pels aparells polític, mediàtic i eclesiàstic espanyol es el de Juan José Omella. Se’l dibuixa com un protagonista de pel·lícula de colors. Personatge obert, cordial, social, de tarannà franciscà, ben vist per cardenals influents i pel Papa Francesc. I, ai las, es “catalanoparlant, i aliè al món catalanista i a la complexitat i als múltiples matisos de la secular relació entre l’Església catalana i el catalanisme”. El que no s’explica es que Omella no es aliè a les postures contràries als interessos legítims de Catalunya. Omella està implicat en l’ofensiva aragonesa contra els bens culturals del bisbat de Lleida. I a la Conferencia Episcopal Espanyola, Omella vota a favor de la unitat d’Espanya com un bé moral a preservar i es desmarca dels bisbes catalans que defensen la legitimitat de la reivindicació nacional de Catalunya segons la Doctrina Social de l’Església. Això sí, no fa política.
Fotografia de Casa de América