1. L’alcalde convergent Xavier Trias i el ministre popular Jorge Fernández Diaz es confessen cristians però són dos personatges irreconciliables. La causa és el joc brut.

2. Trias combina fe i raó. Confessa: “Sóc catòlic però tinc les meves teories. Gran part dels valors que l’Església ha defensat sempre son plenament vigents: solidaritat, ajuda als necessitats. Però crec que la seva actitud en matèria sexual no es actualment raonable. Això crea una dificultat de comprensió. Algunes postures de l’Església fan que els joves se n’allunyin. Es una pena, perquè molta gent podria sentir-s’hi vinculat”.

3. L’estil de Fernández Diaz és nacional catòlic. Està convençut que santa Teresa de Jesús es intercessora d’Espanya “en estos tiempos recios”. De tant en tant visita el franquista Valle de los Caídos.

4. El xoc entre Trias i Fernández Diaz comença amb una filtració de la UDEF (Unidad de Delitos Económicos y Fiscales), depenent del ministeri d’Interior. Apunta que Trias tindria un compte a Suïssa. L’alcalde ho nega, demostra que és fals, i espera que el ministre s’excusi d’aquest atac. Però el ministre es nega a disculpar-se. L’alcalde reacciona. “Per mi Fernández Díaz no existeix. Ja fa temps que vaig decidir que no existia”, declara a Mònica Terribas a Catalunya Ràdio.

5. El fet és que Ernesto Ekaizer, periodista de política econòmica molt ben informat, dona explicacions al respecte en la comissió d’investigació sobre el frau fiscal del Parlament. Afirma: “Mariano Rajoy y Jorge Fernández Diaz han decidit que el Ministeri d’Interior filtri documents falsos, sovint creats al marge dels conductes oficials, amb l’objectiu de fer fracassar el procés sobiranista català”.

6. Un polític decent, creient o no, sap que no tot val en política. El joc brut no és legítim. Empastifar l’honorabilitat de l’altre perquè és un adversari és indecent. No val tot per salvar Espanya, o la seva sobirania, o la seva Constitució. La sobirania espanyola no és sagrada encara que la Constitució “se fundamenta en la indissoluble unidad de la nación espanyola, patria común e indivisible de todos ls españoles”. L’apartat 435 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església estableix: “La sobirania nacional no es un absolut. Les nacions poden renunciar lliurement a l’exercici d’alguns dels seus drets”.

Fotografies de Jorge Fernánde Díaz i Xavier Trias