1. “Volem bisbes catalans” i sobiranisme són qüestions analitzades a “¿Esperando a Omella?”, de José Lorenzo a “Vida Nueva”. Text escrit amb visió cívica, catòlica i espanyola. El comentari del present post d’in saecula saeculorum és fet amb perspectiva cívica, catòlica i catalana. L’afer és el rumorejat nomenament del bisbe Juan José Omella com substitut del cardenal Lluis Martínez Sistach a Barcelona

2. L’històric clam “Volem bisbes catalans” no va contra “els de fora” ni contra ningú. No és un crit provincià, ni ètnic, ni polític, ni partidista. “Volem bisbes catalans” va a favor de l’Església, de la seva llibertat i de la seva missió. I alhora va en contra del nacional catolicisme polític, mediàtic i eclesiàstic espanyol que considera que ha d’imposar els seus criteris i els seus bisbes al catolicisme català per redimir-lo d’una suposada situació decadent i perversa. El “Madrid” polític i eclesiàstic vol fer veure que no hi ha cap bisbe ni cap sacerdot a Catalunya que pugui ser un bon bisbe a Barcelona i a les altres nou diòcesis catalanes i que, per tant, cal buscar a l’Església espanyola algú que faci tasques de substitució a l’Església catalana.

3. Una anàlisi precísa sobre aquest afer va ser fet per Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, al novembre del 2002, sis anys abans de morir. La seva tesi es aquesta: “Hi ha qui imposa fórmules alienes i estranyes a la realitat social i eclesial enlloc de reformar la societat i l’Església des de dins. Des de 1714 hi ha hagut substitucions dràstiques d’episcopat i fins i tot d’abats. En la postguerra es va viure un nou episodi d’aquest procés. Es va substituir tot el catolicisme adaptat a la societat democràtica dels anys trenta per un inspirat en el nou règim franquista. Els efectes han estat greus. Quan a Catalunya es diu ‘Volem bisbes catalans’ no s’expressa un desig local. No és un patriotisme elemental. Es fruit d’una experiència que té ja més de dos segles en els quals s’han vist els efectes nefastos de substituir el concepte d’evangelització del país real per un de substitució d’aquest país, al menys en les instàncies més significatives, per un altre”.

4. El plantejament de Carrera pot ser entès en el sentit de que alguns pretenen que, per la via de nomenament de bisbes, la societat catalana sigui dòcil al poder polític i eclesiàstic espanyol. El fet és que el sobiranisme espanyol menysprea el sobiranisme català. Però el sobiranisme català es tan respectable com ho són el francès, el cubà, l’argentí, el grec, l’espanyol. El sobiranisme català es democràtic i pacífic. El sobiranisme català es legítim com qualsevol altre opció política defensada per les vies democràtiques i pacifiques. Els sobiranistes consideren que la sobirania és la millor fórmula pel benestar i la llibertat de Catalunya i per una entesa amb Espanya basada en la llibertat i la solidaritat. El sobiranisme no és cap nova religió ni cap dogma. Ni el català ni l’espanyol. L’Església catòlica, però, avala el dret dels pobles com Catalunya a decidir lliurement el seu futur. Així és segons la Doctrina Social de l’Església Catòlica, els documents pontificis i els textos de l’episcopat català. La lectura de “Nació i magisteri pontifici” d’Antoni M. Oriol i G ataret i “Fet nacional i magisteri social de l’Església” d’Antoni M.Oriol i Joan Costa es imprescindible.

5. ¿Esperant a Omella? es pregunta el periodista José Lorenzo. O no, gràcies. El bisbe Juan José Omella es contrari als interessos legítims de Catalunya en dos afers molt greus. Primer, Omella lidera l’ofensiva aragonesa contra els bens culturals del bisbat de Lleida. Segon, Omella s’alinea amb el cardenal Antonio Maria Rouco i es desmarca de la postura dels bisbes catalans que defensen la legitimitat de la reivindicació nacional catalana segons la doctrina social de l’Església.