1. No tot és llibertat en afers religiosos de La Vanguardia. No tot és llibertat d’expressió malgrat algun editorial del diari dels Godó sobre l’atac al setmanari francés Charlie Hebdo.
2. Teoria i pràctica no coincideixen. Un editorial de La Vanguardia (8 de gener) fa una exposició teòrica: “La llibertat d’expressió és un dret fonamental, reconegut com a tal a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. En virtut d’aquest principi tots els individus tenen dret a la llibertat d’opinió i expressió , sense limitació de fronteres, i a no ser molestats pel fet d’exercir-la. Vet aquí un assoliment irrenunciable de la societat occidental; un assoliment que hem de defensar en tota circumstància”. Però a la pràctica succeeix, per exemple, que l’autor del blog In saecula saeculorum va desvincular-se fa un any de La Vanguardia després de que tres posts fossin censurats.
3. El primer post censurat es titulava “Un article èticament indecent de Zarzalejos”. Era una rèplica a la crònica “Una altra convulsió epilèptica” en que José Antonio Zarzalejos qualificava d’epilèptic al procés sobiranista català democràtic i pacífic. El cronista espanyol transgredia l’ètica periodística al no respectar als políticament divergents i al menysprear a les persones epilèptiques. No consta que Zarzalejos s’hagi excusat.
4. El segon post censurat es titulava “Discrepàncies catalanes amb el portaveu episcopal espanyol”. El llavors nou portaveu, el sacerdot i periodista José Maria Gil Tamayo, va defensar el document de la Conferència Episcopal Espanyola, inspirat pel tàndem Antonio M Rouco i Antonio Cañizares, que es posiciona en contra de les aspiracions nacionals de Catalunya. Des d’In saecula saeculorum es va lamentar que el portaveu episcopal no digués que aquell document polèmic no va ser avalat per 13 bisbes, entre ells els catalans.
5. El tercer post censurat es titulava “El príncep, el poble i Déu”. Es referia a l’estada de quatre dies del llavors príncep Felipe a Catalunya amb visita inclosa al monestir de Poblet. Era un text gens servil, escrit amb llibertat i amb el respecte que mereix tot ciutadà. En el primer punt es diu: “El príncep hauria de rellegir, o llegir si no ho ha fet, Arrels cristianes de Catalunya (1985). Aquest document emblemàtic de l’episcopat català analitza la relació entre nació catalana i comunitat eclesial a la llum de la Doctrina Social de l’Església catòlica i dels documents pontificis”. També se li recordava el que un dia de 1990, el princep va dir: “Catalunya és la que els catalans volen que sigui” (Foto de primera pàgina de La Vanguardia).
6. Consideració final. El terror i l’autoritarisme atempten contra els drets i les llibertats de les persones, dels pobles, de les esglésies, del periodisme. La llibertat i la llibertat cristiana subverteixen l’ordre establert. El “desordre establert” en paraules del filòsof francès i cristià Emmanuel Mounier (1905- 1950).