1. L’Espanya política i eclesiàstica polititza el relleu del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach (foto). Ho fa amb discreció per aconseguir el seu objectiu. Pressiona a la Santa Seu per imposar un bisbe no català a l’arxidiòcesi barcelonina. Com en temps del nacionalcatolicisme franquista.
2. El sacerdot i periodista Juan Rubio, potser sense ser-ne conscient, participa en aquest joc. Defensa la candidatura de Juan José Omella, bisbe de Logroño i Calahorra-La Calzada. Amb visió eclesial espanyola, Rubio diu d’Omella que és “un dels millors bisbes d’Espanya” i que és “el bisbe amb més sentit comú de l’Episcopat espanyol”. Rubio hauria de tenir una visió més catòlica que espanyolista i buscar a la persona que sigui un dels millors bisbes de Catalunya i al bisbe amb més sentit comú de l’episcopat català.
3. Rubio és refereix a l’arxidiòcesi de Barcelona fent una anàlisi de l’Església espanyola, no de l’Església catalana. Parla dels bisbes Manuel Ureña, Juan del Rio, Javier Martínez, Carlos Osoro, Antonio Maria Rouco, Santiago Garcia-Aracil. Tota una superestructura eclesiàstica on s’intercanvien episcopats als despatxos sense tenir en compte la realitat eclesial i cívica de Barcelona i de Catalunya. Sobre aquest afer no diu ni una paraula de quina es la postura de la Conferència Episcopal Tarraconense, de la Facultat de Teologia de Catalunya, de la Fundació Joan Maragall, de Blanquerna, dels monestirs de Montserrat i Poblet,de l’ Unió de Religiosos de Catalunya, dels moviments laïcals de gran activitat eclesial i social, de les parròquies, de Càritas, del Grup Sant Jordi. Tampoc diu ni una paraula de la postura de publicacions i mitjans com Qüestions de Vida Cristiana, Foc Nou, El Pregó, El Bon Pastor, Catalunya Cristiana, Flama, Catalunya Religió, Ràdio Estel.
4. Posen com a mèrit que Omella “parla perfectament català”. Només faltaria, però no ho entenen. La qüestió catalana es de gran complexitat. Inclou aspectes com el social, l’econòmic, l’històric, l’artístic, l’industrial, el rural, la immigració, el polític, l’institucional, el procés sobiranista, el nacional, el cultural, el religiós, l’eclesial, el lingüístic.
5. Presenten a Omella com un bisbe que té una visió equilibrada de la qüestió catalana i que ha mostrat sempre una actitud serena i dialogant amb Catalunya. No es veritat. Quan la Conferència Episcopal Española ha plantejat resolucions sobre l’aplicació de la Doctrina Social de l’Església en relació a Catalunya, Omella ha votat segons les directrius del nacionalisme espanyolista exacerbat del tàndem Rouco i Cañizares i, per tant, en contra de la postura de l’episcopat català.
Fotografia de oficina Catalunya