1. L’arxidiòcesi de Barcelona, Catalunya, és discriminada respecte l’arxidiòcesi de Buenos Aires, Argentina. ¿Si? ¿No?
2. L’actual arquebisbe de Buenos Aires, Mario Aureli Poli, va nèixer a Buenos Aires. El seu predecessor, Jorge M. Bergoglio, avui papa Francesc, també va néixer a Buenos Aires. Lògic. Aquesta coherència pot trencar-se a Barcelona. Alguns especulen que el nou arquebisbe de Barcelona no serà de Barcelona. Fa temps es va escriure que podia ser Antonio Cañizares, de València, però la previsió donada a cinc columnes de “La Vanguardia” fou desmentida per la realitat. Ara es rumoreja el nom del bisbe de Calahorra-La Calzada, Juan-José Omella (en la foto amb el bàcul), d’Aragó, com a successor de Lluís Martinez Sistach.
3. La hipòtesi d’un bisbe no català a Barcelona és versemblant tenint en compte com la Santa Seu tracta a l’Església catalana. Quasi la meitat dels bisbes actuals a Catalunya, cinc de 12, no son catalans. El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, nascut a Ciutadella, Menorca. El bisbe de Sant Feliu del Llobregat, Agustí Cortés, nascut a València. El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Sáiz Meneses, nascut a Sisante, Conca. El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, nascut a Quatretonda, València. El bisbe de Lleida, Joan Piris, nascut a Cullera, València. En canvi, és inconcebible que quasi la meitat dels bisbes de l’Argentina no siguin argentins, o que quasi la meitat dels bisbes de França no siguin francesos, o que quasi la meitat dels bisbes d’Espanya no siguin espanyols.
4. Aquestes consideracions són replicades amb l’argument de que el que importa és que un bisbe sigui sant i bon pastor, no el seu lloc de naixement. Hi ha un contra argument alternatiu. El clergat barceloní i català disposa de sacerdots que poden ser bisbes sants i bons pastors a l’arxidiòcesi de Barcelona i a les altres diòcesis de Catalunya encara que hagin nascut a Barcelona i a Catalunya. Tot això sigui dit sense analitzar ara la santedat i el valor pastoral dels bisbes Taltavull, Cortés, Sáiz Meneses, Benavent i Piris abans mencionats.
5. Un altre fet eclesial preocupant es posa de relleu en la manera de decidir el canvi de titulars episcopals. Informadors d’afers religiosos apunten noms de possibles bisbes com un intercanvi de cromos que es fa en les nunciatures i en els despatxos de la Santa Seu sense tenir en compte la realitat, les necessitats i les demandes de caràcter eclesial i cívic de les diòcesi afectades. Hi ha intercanvis de cromos d’un Carlos Osoro per un Antonio M. Rouco, d’un Juan José Omella per un Antonio Cañizares, d’un Manuel Ureña per un Julián del Río, d’un Luis Francisco Ladaria per un Juan del Río. Els fidels i les institucions diocesanes queden marginades. És lògic que els fidels reaccionin amb un “ja us ho fareu”.
Fotografia de La Veu del País Valencià