El Papa, Cuba i Catalunya – Avantguarda.cat

420

1. Les raons del papa Francesc per intervenir com mitjancer entre Cuba i Estats Units avalen els arguments dels catòlics implicats en el procés sobiranista català.

2. Una de les claus de la intervenció de Francesc es troba en l’Evangelii gaudium (La joia de l’Evangeli), exhortació apostòlica que es el full de ruta del seu pontificat. El Papa és una figura clau del catolicisme amb una missió dins l’Església, d’una Església que està en la societat. La seva tasca ha de mantenir un difícil equilibri complint dues condicions. Francesc afirma: “Ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones sense cap influència en la vida social i nacional”. També afirma: “Ni el Papa ni l’Església tenen el monopoli en la interpretació de la realitat social o en la proposta de solucions per als problemes contemporanis”.

3. L’Evangelii gaudium es remet explícitament al Compendi de la Doctrina Social de l’Església per explicar les relacions entre Església catòlica i comunitat política. El Compendi deixa clar que “l’autonomia recíproca de l’Església i de la comunitat política no comporta una separació que n’exclogui la col•laboració”. També deixa clar quina és la tasca del Vaticà en l’àmbit polític. “El servei diplomàtic de la Santa Seu, fruit d’una praxi antiga i consolidada, és un instrument que actua no tant sols per la libertas Ecclesiae, sinó també per la defensa i la promoció de la dignitat humana i per un ordre social basat en els valors de la justícia, de la veritat, de la llibertat i de l’amor”.

4. La defensa dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles és un dels elements que configuren la missió de l’Església que consisteix en transmetre el missatge alliberador, solidari i salvífic de Jesús.

5. Aquest plantejament de l’actuació de Francesc en l’afer d’Estats Unit i Cuba enllaça amb les tesis sustentades pels catòlics catalans favorables al procés sobiranista de Catalunya. El número 157 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església és clar i transparent. Estableix: “El camp dels drets de l’home s’han estès als drets dels pobles i de les nacions. Tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles. El Magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior be comú de la humanitat. La pau es fonamenta no tant sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència”.

6. Aquest plantejament és vàlid per Palestina, Israel, Estats Units, Cuba, Espanya, Catalunya. Aquesta conclusió és legítima, coherent, raonable, respectable, respectuosa, pacificadora

Comparteix aquesta entrada

1Comentari

Escriu el teu

1

Andreu Marfull-Pujadas el 19 de desembre de 2014 a les 12:00
Respon

Molt interessants reflexions Oriol. Efectivament, la pau es fonamenta amb el respecte, el respecte a la raó de ser menystinguda per qui ostenta el poder, en nom de la legitimitat imposada als Estats en les seves dimensions militar, fiscal, jurídica, econòmica, cultural i lingüística, el bé més preuat que atresoren. Un bé del que s’apropien aquells que n’ostenten la seva autoritat concedida, però del què n’abusen. Es tracta del monopoli del capital simbòlic com a element de dominació dels Estats (Bourdieu, 1994), dirigits per una elit organitzada que en controlen totes les estructures que li donen cos, no necessàriament en nom de la dignitat humana, i molt menys sota l’esperit de la pobresa impulsat per Jesús. I no em refereixo a una pobresa d’esperit (simbòlica) sinó a una pobresa real, material i simbòlica. El dret a acumular capital (material i simbòlic), un dret iniciat per les Ordes religioses ara farà mil anys, fou un camí que l’església abandonà farà ja uns cinc quants segles quan, en nom de la pau (domini) social, es donà peu a legitimar el dret a enriquir-se d’una xarxa social selecta (l’elit), un dret i un enriquiment que els permetia establir lleis, drets i recursos per organitzar i dirigir la societat, però no necessàriament en nom del bé comú. Quan l’església va estar monopolitzada per una elit social va deixar de ser un patrimoni col•lectiu, per ser un patrimoni monopolitzat.
És aquí quan les paraules del Papa Francesc que l’Oriol ressalta adquireixen sentit, quan diu:
“Ni el Papa ni l’Església tenen el monopoli en la interpretació de la realitat social o en la proposta de solucions per als problemes contemporanis”.
Papa Francesc: “Efectivament, el Papa i l’Església ni tenen el monopoli ni tenen el dret a tenir-lo, però van ser ells els qui van impulsar aquest monopoli, impulsant de retruc una robusta capacitat d’enriquir-se, d’acumular riquesa i poder, material i simbòlic, que impulsà el capitalisme i, amb el temps, la colonització, l’esclavitud comercial, l’explotació irracional dels béns culturals i naturals, i el declivi de la dimensió espiritual que unia l’ésser humà amb la seva terra, amb tots els seus matisos. Avui, aquest monopoli, es diu globalització, i aquesta es diu, a sí mateixa, que és legítima, en nom d’un dret que ella mateixa ha imposat. I aquesta globalització té noms, i cognoms, es diu elit del poder, del poder del monopoli global i del dret a perpetuar l’apropiació il•legítima del capital simbòlic col•lectiu de la humanitat i de la mare terra.”
Oriol: “Efectivament, la pau es fonamenta en drets, però aquests es fonamenten en tots els fils relacionals que articulen l’activitat econòmica, social i cultural legitimada per formar part d’un patrimoni col•lectiu, no pas selecte i concentrat fora de la terra que l’ha conreat. Aquest factor incideix en el legítim reclam d’un alliberament català, o millor dit un reconeixement i per tant un retorn de la raó de ser de la seva dimensió cultural simbòlica i material. Però, lamentablement, com ens mostra pragmàticament la realitat a la que hem estat sotmesos, aquest alliberament, en un món globalment corrupte, manipulat i dirigit des d’espais allunyats dels valors simbòlics que uneixen els homes amb les seves terres, també ha fet estralls a Catalunya, intervinguda des de fa segles per col•lectius selectes integrats en una sobreestructura de poder desarrelada de la veritable dimensió humana i espiritual de la catalanitat.”