1. El bisbe de Terol, Carlos Escribano, veta a sor Lucia Caram (en la foto) com pregonera de la propera Setmana Santa a la seva diòcesi. Vetant-la, el bisbe veta als milers de persones que reben l’escalf i el suport de la monja.
2. El bisbe Escribano no vol donar explicacions del per què considera que la dominica contemplativa argentina-catalana no és idònia per aquest pregó. Actitud autoritària, no democràtica. Potser ell és el que no és idoni per ser bisbe acollidor de cristians i persones de diverses sensibilitats. Ell, com bisbe i com cristià, té la missió de donar raó de la seva fe, de la seva esperança, de les seva decisió de vetar a sor Lucia.
3. La postura de Lucia Caram contrasta amb la del bisbe Escribano. Ella és una dona de pregària, d’acció i de paraula. Explica a tothom que ha de col•laborar a favor dels altres, sobretot dels que més pateixen. Ella no es tanca a cap palau episcopal. Viu en un convent de Manresa i al carrer. “El meu claustre és el món” és el títol d’un dels seus llibres. El seu esperit sintonitza amb el del papa Francesc i amb la seva crida a que l’Església visqui a les perifèries socials i existencials. Altres libres seus són “Estimar la vida i compartir-la” i “A Dios rogando”. Títols didàctics i significatius.
4. Al seu blog “Sintonia cordial”, Lucia Caram va escriure setmanes abans de la polèmica generada pel bisbe de Terol el post titulat “El papa Francesc, pedra de comunió, amic dels pobres, profeta de l’Evangeli”. Confesa: “Benvolgut Francesc: Avui vull obrir-te el meu cor com compatriota, com seguidora de Jesús i com a dona enamorada de la humanitat, disposada a construir, al costat d’altres germans i germanes el Regne volgut per Jesús, proclamat en les benaurances i viscut fins a l’extrem de donar la vida perquè tots en tinguin a desdir (…) Feia anys ens sentíem incòmodes en una Església massa institucional, lluny de la vida de la gent, una Església plena de duaners de la fe -com t’agrada anomenar- que no tenen altre esport més propici en què ocupar-se, que dedicar-se a fer la vida impossible als seus germans en la fe. En aquestes files hi ha laics, religiosos i també algunes porpres”.
5. Una darrera confessió de sor Lucia Caram, la vetada per un bisbe autoritari: “Sé que tinc incontinència verbal i que de vegades les meves paraules molesten aquells que s’han instal•lat al poder i no en el servei, ja siguin polítics com jerarques o militants de base. Sé que el foc i la passió que devoraven Jesús, animen la meva vida, però entenc que de vegades em falla la serenitat per denunciar, perquè veure i tocar tant dolor cada dia, tants drames, tantes vides trencades, em fa entendre per què un dia Jesús, ple de zel per la casa del seu Pare, va agafar un fuet i va fer fra als canvista que l’havien convertit en una cova de bandits”.
Fotografia de Premsa Ajuntament de Torrent