1. El cristià Jordi Pujol es reconeix pecador. S’ha definit en el passat com “creient, imperfectament creient”. També: “Jo sóc un home catòlic. Vinc d’una família amb un pare no creient i una mare religiosa tradicional”. I en la seva famosa confessió pública (25 de juliol) utilitza expressions significatives. “El meu error original”. “L’únic responsable”. “Molt de dolor”. “Demano perdó”. “Que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d’expiació per a mi mateix”.
2. Les instàncies tributàries, judicials i polítiques tenen tasques especifiques a realitzar en aquest afer. Però la seva missió no és dilucidar sobre la condició pecadora de ningú. Ni de Pujol. Aquest judici correspon a la seva consciencia i al Déu de Jesús en que creu. Aquest Déu és el mateix del de sant Agustí, autor de les “Confessions”.
3. Sobre aquest llibre de sant Agustí, Benet XVI explica: “Ja de per si el títol, ‘Confessions’, indica el caràcter específic de la biografia d’Agustí. Aquesta paraula ’confessions’ en el llatí cristià desenvolupat per la tradició dels Salms té dos significats, que s’entrecreuen. ‘Confessions’ indica, en primer lloc, la confessió de les pròpies debilitats, de la misèria dels pecats. Però, al mateix temps, ‘confessions’ significa lloança a Déu, reconeixement de Déu. Veure la pròpia misèria a la llum de Déu es converteix en lloança de Déu i en acció de gràcies, perquè Déu ens estima i ens accepta, ens transforma i ens eleva cap a ell mateix”. Es a dir, la confessió autèntica implica la transformació d’un mateix i de la relació amb els altres i amb el Déu en que es creu.
4. Per això es legítim discrepar del respectable periodista Arturo San Agustín. Aquest cronista afirma que l’expiació demanada per Pujol “es insultar els veritables catòlics”. Cal replicar-li que hi ha persones que intenten ser cristianes i que ara, segons ell, seran falsos catòlics perquè no es consideren insultats pel perdó demanat pel Pujol que es reconeix pecador. En aquest sentit, la defensa del Pujol pecador és justa. Aquesta defensa és compatible amb el fet de reclamar que les instàncies tributàries, judicials i polítiques compleixen les seves tasques. La postura cristiana pot sintetitzar-se en quatre paraules: justícia, sí; venjança, no.
5. Arturo San Agustín també recalca que, a diferència d’altres, ell no va ser “periodista súbdit” de Pujol quan aquest manava i que “mai m’he fiat de cap patriota”. Cal replicar-li que hi ha periodistes, cristians o no, tan honorables com ell que mai han estat súbdits de ningú, ni de cap amo empresarial, ni tampoc de l’antipujolisme. El ciutadà San Agustín té el dret de no fiar-se de cap patriota. Altres ciutadans tenen el dret i el deure d’estimar la pròpia pàtria, de respectar la dels altres i de no fiar-se dels apàtrides aparentment cosmopolites. Aquests suposats apàtrides acostumen a pertànyer a la llengua, la cultura i el poder polític dominants en un Estat.
(Post publicat a www.catalunyareligio.cat)